La recerca en arquitectura, i en projectes arquitectònics, habitualment s’ha centrat en temes tant amplis que, necessàriament, han obligat a tractar-los des de vessats parcials, allunyant-se d’una visió transversal i complerta de l'arquitectura. La Pèrgola, tipologia arquitectònica amb orígens anteriors a l’Antic Egipte i amb un profund contingut simbòlic, proporciona una nova i suggerent visió dels aspectes que configuren la pròpia arquitectura, així com referències pel seu aprenentatge, des de la complexitat. Per definició, la Pèrgola està entre paisatge i arquitectura, entre natura i artifici. Les seves aplicacions van des dels usos funcionals -en agricultura-, fins als més monumentals –en jardins i espais urbans-. S’analitza aquí tant des de la construcció material com des de la conceptual i es mostra, a partir dels espais urbans de Barcelona, la seva plena vigència de significats, amb arrels en l’arquitectura mediterrània. Així, el treball permet una comprensió global i àmplia de l’arquitectura a partir de la Pèrgola, alhora que proporciona pautes, criteris i orientacions per tal de plantejat l’aprenentatge de la pràctica del Projecte Arquitectònic dins d’un context acadèmic.